Carta abierta para mis amigos y amigas de Iratzarri

Para hacer dos pasos adelante, a veces hay que hacer uno atrás. No se si és lo que hacéis, ni se si lo interpretáis como un paso atrás, solo se que si lo hacéis es por que creéis que es el mejor camino para llegar donde quereis, esa Euskal Herria que soñais tan parecida como mi sueño de los Països Catalans.

He tenido la gran suerte de coincidir con muchos de vosotros y vosotras. Tuve el placer de asistir a un congreso vuestro, regresé a Barcelona con nuevas amistades y habiendo conocido un proyecto tan parecido al que quería yo por mi país que las palabras que os dije me salieron de dentro. Recordais el “Independentzia, socialsmoak eta Bakea”? Yo sí, y lo seguiré recordando y lo seguiré repitiendo como lleváis haciendo des del 2004.

El tiempo me ha enseñado que no soy nadie para juzgar las decisiones de otros. Cuando se decide algo se hace condicionado por unos factores que la gente no conoce. No voy a hacer-lo, vosotros tomáis una decisión valiente, rompedora, incluso diría única en este mundo, pero la tomáis con la determinación que es la buena, la que creéis que hará que vuestros esfuerzos, vuestra energía, vuestro trabajo sea lo mas rendible para todos vuestros objetivos: la defensa de los derechos sociales, económicos y culturales; el euskera, el ecologismo, el feminismo, la libertad de género y sexual, la solidaridad internacional; y las vías civiles y políticas hacia la independencia.

Tenéis mi confianza, no me defraudareis, estoy seguro, mucha suerte, muchos aciertos y sobretodo, mucha fuerza!

Mila ezker amigas y amigos!

Unió Llançanenca, per què?

Perquè els conec, son la meva gent i confio plenament, tiraran endavant un projecte complicat que porta una gran motxia plena de pedres del passat.

Perquè com diuen ells, “som joves i sobradament preparats“.

Perquè a  Llançà ens cal aire nou, aire fresc i el jovent som els més apropiats per portar-lo si partim de la base de que totes les membres i tots els membres de la llista coneixen els problemes del poble més que molts regidors actuals.

Perquè com va dir en Xavi a la presentació “estic orgullós de ser de l’Empordà i de ser de Llançà” com tothom que està a les llistes, s’estimen el poble i la seva gent i això és imprescindible.

Perquè Llançà necesita un canvi, un canvi de model, un canvi que deixi endarrera el caciquisme de CIU, un canvi que fagui de Llançà una vila encara millor de la que és.

Perquè no faran populisme, no arruinaran el poble com han fet altres, consum responsable i 0 mesures electoralistes a mesos de les eleccions.

Perquè estan totes i tots compromesos amb un Llançà millor i, treguin 13 o 0 regidors, seguirant treballant pel poble amb dedicació, constància i ganes.

Perquè no son els que varen fer un pacte que ningú va entendre, son “aire fresc” per ser fidels a les seves paraules i mai farien res en contra d’elles.

Perquè son joves i creuen en la gent gran, cap persona gran ha de viure sola.
Perquè son joves i saben dels problemes que tenim el jovent, ells ens ajudaran a emancipar-nos i emprendre nous camins.
Perquè son l’esperit del 25A, la consulta per la Independència a Llançà, un èxit participatiu i organitzatiu com mai s’havia vist al poble.

Perquè faran de l’ajuntament una eina participativa per a totes les edats, no una zona inòspita que és molt llunyana.

Perquè ajudarant al foment de la nostra cultura, sempre estaran allà.

Perquè del primer a l’últim serien uns grans Regidors i Regidores, son la única llista que no hi ha gent per omplir.

Perquè o poden dir més alt però no més clar, “No estem aquí per decorar el poble, estem aquí per ressucitar-lo”.

Perquè no son una maquinaria electoral, no prometen rés que no poguin fer, no prometen res que no beneficii el poble, ells i elles son una eina de transformació social, son l’eina que Llançà necesita, treballaran i treballaran no per guanyar unes eleccions, treballaran per què guanyi Llançà.

Tu tens la posibilitat de millorar Llançà, tens la posibilitat de propiciar un canvi de baix a dalt, amb el teu vot, aquest 22 de maig pots fer realitat el que Llançà necesita, tu que pots, Vota Unió Llançanenca AM!

La meva història amb Esquerra Republicana de Catalunya

La gent neix, creix, és reprodueix (o no) i mort. Això és el que ens ensenyen de ben petit a l’escola. Una manera molt simplista de veure la vida, ja que resumir anys de vida en quatre paraules és difícil. L’objectiu de tot ésser viu és perpetuar l’espècie, un altre de les frases mítiques que recordes d’aquells anys a l’escola i que, digueu-me estrany, també creu que és una banalitat. Cada persona, quan comença a créixer i fins que mort té molts objectius, jo avui parlaré del que vaig tenir des de ben petit.

Eren temps on et comences a trobar amb la realitat, comences a conèixer fets que t’envolten, que la vida va molt més enllà del niu, que per tenir una casa no només cal ser un bon paleta. Un temps en el que comences a marcar-te objectius, reconec que el de ser paleta per fer-li una casa als meus pares va ser el primer. Els companys de classe volien ser astronautes, cuidadores de dofins, estrelles de la cançó,… eren els seus objectius a la vida. Jo a part de voler ser paleta per donar una llar als meus pares no sabia quina professió volia ser quan fos gran.

Van passar uns anys i encara veus més enllà del que està més aprop del niu, veus que vius en un país , que no és país, veus que la teva família, tot i treballar més hores que un rellotge no podem tenir una llar on cabre tots quatre, veus pel carrer que hi ha gent que no té llar, veus pel carrer que hi ha joves amb odi social, veus moltes coses que no entens i que vols canviar.

“Sóc català i vull acabar amb tot això, vull defensar el meu país, vull que siguem lliures lluny de la tirania espanyola, vull que tothom tingui una casa i que tothom sigui lliure per a pensar, dir i fer el que cregui” i vaig començar a pintar a l’estoig estelades i la falç i el martell amb tipex, vaig començar a escoltar Inadaptats i vaig decidir que, per arreglar tot això, essent paleta no ho resoldria tot, ja que només podria fer cases per tothom i no n’hi ha prou.

Jo vaig decidir que un dia o altre, jo militaria al partit que farà que tots aquest somnis siguin possibles, el partit de Macià, Companys i Irla, el partit de la llibertat, igualtat i la fraternitat, el partit que ha defensat, defensa i defensarà el progressisme i la sobirania, jo volia entrar al partit per ajudar a proclamar la República Catalana per a ser socialment més justos i nacionalment més lliures. Ho tenia clar, jo, malgrat no tenir el carnet, era fidel a Esquerra Republicana de Catalunya.

Vaig fer el pas, vaig esperar massa, però ara estic orgullós de dir que gràcies als companys i les companyes del partit, portem 80 anys defensant el nostre país la nostre gent. Portem 80 anys i estem més aprop que mai d’aconseguir el nostre objectiu. Avui ERC fa 80 anys de lluita i combat i només puc dir-li una cosa, gràcies, gràcies i mil gràcies!

Per molts anys de lluita i combat!

Visca la terra socialment justa i nacionalment lliure!! VISCA ESQUERRA REPUBLICANA DE CATALUNYA!

28n: Posant els punts sobre les i’s

Ja estem a les portes d’una data importantíssima pel devanir del nostre país. Diumenge decidim quin ha de ser el govern post 10J, però abans de donar la meva opinió vull posar algun punt sobre les i’s.

Primer, hem fet Montilla president, sí, i que? Hem fet a un “espanyol” president del nostre país, sí, i que? Un home de Iznájar que va arribar a casa nostre i que ara quan parla de Catalunya parla del país. Que ha agut de passar per que això passi? Esquerra Republicana de Catalunya. També destacar que ara, entre els votants del PSC hi ha un 36% d’independentistes (jo tampoc ho entenc), que ha passat? Esquerra Republicana de Catalunya. Podríem seguir…

Un tripartit que ha estat un “desastre”, una llei del d’acollida, un nou codi de consum, una llei del cinema, una llei de consultes,… el mandat de Montilla ha estat en el que més s’ha avançat nacionalment des de la fi del franquisme. Ni el Pujol amb majoria absoluta ni el Pujol del Majestic, tots dos mols “sobiranistes. No ens enganyem sinó fos per Esquerra Republicana de Catalunya això no hagués estat possible.

Tot això amb 21 diputats dels 135 del parlament, eh! Però som botiflers! La gent no té memòria, resulta que ara venen uns i ens diuen que no declararem mai la Independència, memòria a poca distància, Esquerra Republicana de Catalunya va presentar una llei per a la creació de l’estat Català just desprès de la manifestació del 10J, els únic que varem entendre el missatge del milió i mig de ciutadans i ciutadanes, però hem fet Montilla president… som uns botiflers autonomistes.

Hi ara venen uns, que diuen que premen un botó ens faran un estat Català lliure i independent. Uns que fins fa dos dies eren principalistes i oblidaven la totalitat del nostre país. Sí aconseguim ser un estat, no serà demà, i quan el tinguem serà gràcies a les estructures d’estat que s’han construït amb els 7 anys de tripartit, no oblideu això.

Diumenge està gairebé tot decidit, dic gairebé per què queda un detall prou important com qui condicionarà Mas per a ser president. La que serà la tercera força té més números que cap altre per a governar amb Mas. El que no està tant clar és qui serà questa força, l’esquerra independentista o la dreta feixista, la llibertat o els seguidisme, Esquerra Republicana de Catalunya o el Partit Popular. Voleu un govern català de dretes i autonomista? Només teniu una opció per frenar-ho

El 28N és l’hora de la gent valenta, la gent que condicionarà sí o sí un referèndum per investir un president, a gent que farà avançar el país social i nacionalment, la gent que no l’hi fa por dir que som Independentistes i d’esquerres. Un país plenament lliure és el nostre país. El 28n el jovent avancem amb Esquerra Republicana de Catalunya, el 28n toca INDEPENDÈNCIA!

El dia 28 tots ni-ni’s: Ni corruptes ni summisos. Ni covards ni hipòcrites. Ni França ni Espanya!

VISCA LA TERRA LLIURE I VISCA ESQUERRA REPUBLICANA DE CATALUNYA!

 

La consulta de la diagonal i el “Bo” d’en Carles Martí

Per on començar?? tinc forces coses a dir, anem per parts…

Primer. Sí a la democràcia participativa! Però la de debò. Entenc perfectament que la gent l’hi molesti que només l’hi pregunten si vola l’acera al mig o al costat, però és un inici per a generar cultura participativa, imprescindible per a crear un sistema democràtic, cosa que ara no tenim.

Que si vaig votar? Sí, Rambla. Cal participar sempre, encara que s’hagi organitzat com el cul. Entenc perfectament a la gent que va votar la opció C, de fet jo també i dubtava, on aniran a parar tots els cotxes?? Crec que l’ajuntament ja ho haurà previst tot, no s’arriscarien a cagar-la tant. Era una canvi important però crec que a la llarga podria sortir positiu per a la ciutat. De totes maneres aquest canvis l’ajuntament tampoc els ha sap fer massa bé, quan va voler fer de Barcelona una ciutat ciclista, pretenien ser Amsterdam fent campanyes per que la gent la utilitzi, però no van pensar que Barcelona no és Amsterdam, sembla que amb els anys la cosa està força millor.

Una altre cosa bona de la reforma és que crec que amb l’ocasió l’ajuntament possiblement hagués tret el monument feixista de la confluència de Diagonal amb Passeig de Gràcia, Feixista? SÍ, va ser construït en honor a l’entrada de les tropes feixistes a la ciutat, fixeu-vos-hi bé quan i passeu..

Parlem del bo d’en Martí? Per què ell? Molt senzill, sóc del parer de que en Carles anava a ser el proper candidat del PSOE a l’ajuntament. L’Hereu s’ha tret el més gran candidat per a ser cap de llista, l’hi ha anat que ni pintat. Ara ja té el camí ben pla per a ser cap de l’oposició a l’Ajuntament, hehe.

Estrany que encara no hagi parlat de participació no?? No tranquils no sóc redactor del Periodico, el que passa és que sempre em deixo lo bo pel final… 12 % no? Poc o molt??? Aviam, si deien que un 20 % en unes consultes organitzades per ciutadans, amb un pressupost molt baix, un dia de vot, sense suport institucional, votant en un urna i no a casa, és una participació baixa, que serà això? La premsa per que no segueix el mateix resser a tots els referèndums i obre titulars “desastrosa participació”, “La Diagonal no importa”, bé, que cal dir? Això a donar més força a les consultes sobiranistes!

Per cert, marxo corrents, m’ha germana a trencat aigües! Ja sóc oficialment l’oncle Oriol (de fer en una estona)

Una ultima cosa, casualitat o causalitat que el dia del resultat és el dia en el que el Barça guanya la lliga? Potser amb aquesta data és guarien l’esquena per si anava malament, no?? Sóc un mal pensat…

El referèndum i en Carles Martí

Per on començar?? tinc forces coses a dir, anem per parts…

Primer. Sí a la democràcia participativa! Però la de debò. Entenc perfectament que la gent l’hi molesti que només l’hi pregunten si vola l’acera al mig o al costat, però és un inici per a generar cultura participativa, imprescindible per a crear un sistema democràtic, cosa que ara no tenim.

Que si vaig votar? Sí, Rambla. Cal participar sempre, encara que s’hagi organitzat com el cul. Entenc perfectament a la gent que va votar la opció C, de fet jo també i dubtava, on aniran a parar tots els cotxes?? Crec que l’ajuntament ja ho haurà previst tot, no s’arriscarien a cagar-la tant. Era una canvi important però crec que a la llarga podria sortir positiu per a la ciutat. De totes maneres aquest canvis l’ajuntament tampoc els ha sap fer massa bé, quan va voler fer de Barcelona una ciutat ciclista, pretenien ser Amsterdam fent campanyes per que la gent la utilitzi, però no van pensar que Barcelona no és Amsterdam, sembla que amb els anys la cosa està força millor.

Una altre cosa bona de la reforma és que crec que amb l’ocasió l’ajuntament possiblement hagués tret el monument feixista de la confluència de Diagonal amb Passeig de Gràcia, Feixista? SÍ, va ser construït en honor a l’entrada de les tropes feixistes a la ciutat, fixeu-vos-hi bé quan i passeu..

Parlem del bo d’en Martí? Per què ell? Molt senzill, sóc del parer de que en Carles anava a ser el proper candidat del PSOE a l’ajuntament. L’Hereu s’ha tret el més gran candidat per a ser cap de llista, l’hi ha anat que ni pintat. Ara ja té el camí ben pla per a ser cap de l’oposició a l’Ajuntament, hehe.

Estrany que encara no hagi parlat de participació no?? No tranquils no sóc redactor del Periodico, el que passa és que sempre em deixo lo bo pel final… 12 % no? Poc o molt??? Aviam, si deien que un 20 % en unes consultes organitzades per ciutadans, amb un pressupost molt baix, un dia de vot, sense suport institucional, votant en un urna i no a casa, és una participació baixa, que serà això? La premsa per que no segueix el mateix resser a tots els referèndums i obre titulars “desastrosa participació”, “La Diagonal no importa”, bé, que cal dir? Això a donar més força a les consultes sobiranistes!

Per cert, marxo corrents, m’ha germana a trencat aigües! Ja sóc oficialment l’oncle Oriol (de fer en una estona)

Una ultima cosa, casualitat o causalitat que el dia del resultat és el dia en el que el Barça guanya la lliga? Potser amb aquesta data és guarien l’esquena per si anava malament, no?? Sóc un mal pensat…

Demà, tu que pots, VOTA!

“Democràcia: Sistema de govern basat en el principi de la participació igualitària de tots els membres de la comunitat en la presa de decisions d’interès col·lectiu. “ (Diccionari del IEC)

Vivim en un país democràtic? Tenim “el principi de la participació igualitària de tots els membres de la comunitat en la presa de decisions”? Realment podem decidir sobre els temes que interessen al poble? no vivim en un país democràtic. La participació democràtica que tenim és únicament cada 4 anys donar tot el teu poder decisori a un grup de persones que decidirà sobre tot el que t’afecta.

Demà, 25 d’abril, Llançà, Figueres, Girona, Quart i un centenar més de poblacions del principat de Catalunya començaran a canviar aquest sistema. Demà, anant a votar, no (nomes) vas a votar Independència “si” o “no”, demà anant a votar vas a propiciar un canvi cap allò que és la democràcia.

Actualment només podem incidir en certes decisions amb grans mobilitzacions (en diferents escales) i generalment només son capaços grans moviments associatius i partint de la base que la gran majoria de la societat no està associada.

En un país democràtic podríem decidir i no només incidir. Llançanenc i Llançanenca, no t’agradaria haver pogut dir la teva sobre les reformes de davant de la capella del port? Figuerenca i Figuerenc, no t’hagués agradat escollir sobre si volies l’estació a les afores o al centre de la ciutat? Gironi i Gironina, no t’hagués agradat poder decidir si vols una tuneladora perforant el subsol de Girona? Catalana i Català, no t’agradaria poder decidir vinculantment entre autonomia i Independència?

Vull decidir, Catalunya ha de decidir, demà, tu que pots, vota!

Un escrit del President Macià a la Joventut Catalana

Avui toca un text del President Macià, dirigit als joves catalans, Macià era home de paraula, ben definit en els seus propòsits, en certa ocasió va afirmar: “Jo no sé dir mentides perquè les mentides em cremen els llavis”.

Si als polítics i “intel·lectuals” d’ara els passés el mateix, quants llavis fets malbé veuríem?. Macià tenia moltes virtuts, caràcter, dignitat, compromís, fermesa, lideratge, autoritat, noblesa, coratge, integritat i llibertat, grandesa d’esperit , amor al país i a la seva gent, cap mena de cobdícia personal.

|

JOVES DE CATALUNYA
L’estat català (15/11/1922)

En aparèixer el primer nombre d’estat català, jo vull adreçar-vos unes paraules en les que traspuï tota la meva fervor nacionalista radical.
Estat Català! Dos mots que són la concreció de la nostra tasca. Dos mots que enclouen la més alta significació del nostre ideal. Dos mots en els que hi va compresa tota la transcendència del nostre esforç envers l’assoliment de la independència de la Catalunya dels nostres somnis i de les nostres amors.

Jo tinc una gran confiança en vosaltres, joves de la nostra terra, que escolliu el camí de la lluita sembrant entusiasmes i encatifat d’esperances. Sou l’energia que creix. Sou la Catalunya que puja. Jo sé dir-vos que no vull adonar-me dels meus cabells blancs i que servo l’ànima jove pensant en vosaltres i pensant amb Catalunya. Altres vells, altres homes, per a mi venerables, tenen també l’ànima jove i esperen amb l’ànsia els fruits de la vostra actuació.

I no em dirigeixo solament als joves residents a Catalunya, sinó als que es troben a fora d’ella, i que contínuament estan rebent de prop els seus batecs, enfortint la seva organització, tot esperant que en el rellotge de la pàtria nostra hi soni a les batallades supremes de la suprema llibertat.

Hores són aquestes de prova i ho han d’ésser potser més les que vindran. No hi ha d’haver el més petit defalliment. No hi ha d’haver la més insignificant vacil·lació. Quan desprès d’un període de preparació i organització, anem a implantar l’estat català, els homes de més representació seran els de major responsabilitat. No ha d’ésser com fins ara, que nomésha sigut sacrificat el lluitador anònim, el darrer ciutadà.

Jo no sé serà l’ardor de la lluita, quan arribi el moment. Jo sols sé que cadascun haurà d’estar al lloc que li pertanyi, disposant-se a tots els sacrificis. SI ALGÚ CAU, QUE SIGUI ABRAÇAT A LA NOSTRE ENSENYA, QUE HAURÀ DE LLUIR L’ESTRELLA SOLITÀRIA, SIGNE DE LLIBERTAT I D’INDEPENDÈNCIA.

Cal que us prepareu per a ésser dignes de l’exèrcit alliberador de Catalunya. I ho sereu, de dignes, perquè al costat de l’enfortiment físic, hi haurà la força d’un ideal. Un exèrcit que lluita per la seva llibertat sempre ha de vèncer en front d’un altre que només per fer-ho per l’opressió i per la tirania. El cas d’Irlanda és prou eloqüent.

Anglaterra, lluitant contra les nacions més poderoses, arriba a ésser sobirania del món i, en canvi, té de cedir davant del petit poble irlandès, perquè lluita per un ideal de llibertat.

Joves de la nostra terra! Joves que viviu fora d’ella amb l’ànima inflada de novelles inquietuds i de delits de deslliurança! Jo us saludo coralment i us crido a l’organització per a quan la lluita arribi. Que el meu toc de clarí no us trobi endormiscats. Si algun ho està, que es tregui la son de damunt i que es redreci amb tota la vigor dels seus anys. CATALUNYA HO ESPERA!

Francesc Macià i Llussà.

Nou Artícle pel SMS, aquest cop sobre el 12 d’octubre

12 d’octubre, la Diada dels Pobles!

Resulta que els nostres veïns, celebren el genocidi de més de 20 milions d’indígenes. Celebren l’arribada de Cristòfol Colom a “les amèriques” fa més de 500 anys. No entraré en la discussió si era Català i si va sortir de Pals, per què sincerament, la gent que va manipular la història per apuntar-se el “tantu” del descobriment no és mereixen el dubte de la catalanitat d’un Català com Cristòfol Colom.

Doncs els espanyols celebren aquest genocidi, que una persona en nom del regne de Castella i de Déu va provocar la mort de moltes civilitzacions i l’espoli de les seves riqueses. Actualment o celebren amb un toc carca i ranci. Una mostra de poder militar o manifestacions commemorant aquest dia al mes pur estil franquista amb creus celtes, àguiles, llances, camises blaves i alguna estelada en flames. Una “bona” manera de celebrar el 12 d’octubre.

Si tornem a l’Amèrica Llatina també trobarem festivitats arreu del continent, les imposicions colonials van començar a celebrar aquesta data i ara per seguir essent controlats pels europeus segueixen commemorant un dia com aquest. Però cada cop son més els Sud-americans que celebren quelcom el 12 d’octubre, celebren el Dia de la Resistència Indígena, ja que el 12 d’Octubre de 1492 va començar la lluita per la independència de tots els pobles colonitzats. No i trobeu altre parentesc amb un altre poble també ocupat?

Jo em sumo a la festivitat d’aquests pobles pel simple fet que actualment als Països Catalans tenim una gran part de Catalans provinents d’aquelles terres, gent que em de fer entendre que ells son part de la Catalunya del futur, de la Catalunya de l’estat propi. Ells estaran, més ben dit, ells han de participar en l’emancipació nacional de la nostre terra, tal i com van fer tants Catalans a països d’Amèrica Llatina (des dels ”Minyons” que van lluitar per la independència de l’Argentina, fins al primer parlament Argentí on el 50% dels diputats eren d’origen Català).

I la reflexió per a ells és molt simple. Amb qui estaran? amb la corona que fa segles va oprimir als seus avantpassat? o amb una altre “colònia” de l’estat espanyol com som els Països Catalans? Estaran pels que realment defensem els seus drets o pels que volen explotar-los o directament expulsar-los?

Tots junts aconseguirem uns Països Catalans lliures i més justos.

“Parlem d’independentisme”Artícle publicat al Butlletí “SMS” (Sant Martí amb Sentit)

Hi ha moltes maneres d’assolir la Independència d’un país. Avui en dia encara hi ha gent que creu que la violència és el camí per assolir la tant anhelada independència. També hi ha gent (per sort la majoria) que creu que amb la paraula i amb el suport social i institucional es pot aconseguir sense vessar ni una gota de sang. Per sort, als Països Catalans estem tots (sinó tots, el 99%) amb la segona opció malgrat els intents de la premsa totalment manipulada de Madrid de criminalitzar l’independentisme.

Un altre tema important a tractar un cop està decidida la via d’emancipació nacional és el futur país que s’assolirà desprès d’aquest procés.

Hi ha opcions que lluiten per a un futur en el que tothom tingui garantides les mateixes oportunitats. Un país on paraules com ecologisme, feminisme, justícia social i tot allò que fa que la societat avanci cap a un model de país on la ciutadania sigui el centre de l’activitat política i economia. Un país sense desigualtats socials, un país on és garanteixin els drets de tots els seus ciutadans. Un país on les paraules homofòbia, xenofòbia, racisme, feixisme, nazisme i, totes les paraules que impliquin odi, siguin esborrades del nostre diccionari, només dites per a recordar temps passats. Un país solidari amb els pobles que realment ho necessiten. Un país que farà que hom se senti orgullós de poder dir d’on és.

Per altra banda, hi ha gent que creu en un model continuista, lligat al capitalisme extrem que vivim. Un model amb desigualtats, amb odi i recança, on les males praxis d’un sistema fosc, brut i reaccionari segueixin teixint el dia a dia de tots els seus habitants. Un país fet per a que els que tenen més segueixin tenint encara més, i els que tenen menys tinguin encara menys. Molt sovint, alguna d’aquesta gent no s’atreveix a dir-ho directament (tot i pensar-ho) i parla del “Independentisme transversal”, o bé que “quan es tracta de Catalunya, no hi ha esquerres ni dretes”, un model al qual hem de tenir un clar i contundent NO. Jo no vull que arribi el dia que hagi d’escollir entre la República Catalana o una escola pública laica i de qualitat, o entre el país i el capitalisme. Jo no estic per que a la futura República es torturi en Català. Aquest no és el país que vull, trenquem amb aquest model, apostem per un model que ens faci ser el millor país del món, socialment avançat, un país que sigui model per a tots els estats emergents i la resta d’estats.

El per què soc de Llançà

Llançà té quelcom especial. Hi ha una llei de la física que diu que els cossos s’atrauen entre ells amb un equilibri perfecte que fa el món tal i com és. Llançà trenca aquesta llei de la física. Llançà té un imant tant potent, que quan i passes t’atrapa i et deixa corprès i tòbliga a tornar. Però, què és el que fa que aixo sigui així? Hi han diferents motius.

El més important sou molts de vosaltres, els Llançanencs. Sou gent que feu d’aquest poble més que un lloc paradisíac per a passar els dies de vacances de tots aquest “aixafabolets”. Amb la vostra manera de ser, a vegades un xic eixalabrada, feu que els que només tindríem d’estar de pas, ens sentim part d’aquest poble. Aconseguiu canviar les persones a millor, molt sovint sense que ús adoneu de tot el que feu pels de “Can Fanga”.

Una altre factor que crea sentiments Llançanencs és la Serra de l’Albera, veure com “moren” els pirineus en el mar és quelcom fantàstic. Una serralada que potser no és caracteritza per tenir frondosa vegetació i grans reserves d’animals que tant agraden als “pixapins” però que queda compensada perfectament amb uns grans paisatges, unes valls espectaculars, unes vistes que et permeten està a la carena d’una serralada i donar-te la sensació de que si fas un bot una mica llarg, et capbussaràs al mar.

El mar. Que dir del mar? Jo no podria viure sense el mar. No podria viure sense poder ajeure’m sobre una roca o a la proa de la meva humil barca i mira al horitzó, i nomes veure blau. Sempre intentant trobar la línia que separa el mar del cel, aquella línia que et fa veure que les coses poden canviar en un moment, que a vegades estan lluny i a vegades només cal posar-s’hi per creuar-la. En moments que estem capbaixos i rés no ens aixeca l’ànima, el mar o aconsegueix.

La junció de tot això, i més coses que segur que em deixo, fan que a mi, quan em fan aquella pregunta “I tu? D’on ets?” jo sempre respongui orgullosament, “Jo sóc de Llançà! L’alba de la Costa Brava, el final dels Pirineus, l’inici del Cap de Creus, el més bonic de l’Empordà i dels Països Catalans, probablement l’indret més bonic de l’univers”.

Llançà per mi és el tot i és el res, per què sense res hi ha tot, i sense tot no hi ha res. Llançà fa que no hi hagi el res, Llança fa que em quedi amb tot, Llançà a aconseguit que sempre estigui aquí, i em sap greu, però sempre estaré aquí.

De les coses que em sento més orgullós és de ser Català i ser de l’Empordà!