Nou Artícle pel SMS, aquest cop sobre el 12 d’octubre

12 d’octubre, la Diada dels Pobles!

Resulta que els nostres veïns, celebren el genocidi de més de 20 milions d’indígenes. Celebren l’arribada de Cristòfol Colom a “les amèriques” fa més de 500 anys. No entraré en la discussió si era Català i si va sortir de Pals, per què sincerament, la gent que va manipular la història per apuntar-se el “tantu” del descobriment no és mereixen el dubte de la catalanitat d’un Català com Cristòfol Colom.

Doncs els espanyols celebren aquest genocidi, que una persona en nom del regne de Castella i de Déu va provocar la mort de moltes civilitzacions i l’espoli de les seves riqueses. Actualment o celebren amb un toc carca i ranci. Una mostra de poder militar o manifestacions commemorant aquest dia al mes pur estil franquista amb creus celtes, àguiles, llances, camises blaves i alguna estelada en flames. Una “bona” manera de celebrar el 12 d’octubre.

Si tornem a l’Amèrica Llatina també trobarem festivitats arreu del continent, les imposicions colonials van començar a celebrar aquesta data i ara per seguir essent controlats pels europeus segueixen commemorant un dia com aquest. Però cada cop son més els Sud-americans que celebren quelcom el 12 d’octubre, celebren el Dia de la Resistència Indígena, ja que el 12 d’Octubre de 1492 va començar la lluita per la independència de tots els pobles colonitzats. No i trobeu altre parentesc amb un altre poble també ocupat?

Jo em sumo a la festivitat d’aquests pobles pel simple fet que actualment als Països Catalans tenim una gran part de Catalans provinents d’aquelles terres, gent que em de fer entendre que ells son part de la Catalunya del futur, de la Catalunya de l’estat propi. Ells estaran, més ben dit, ells han de participar en l’emancipació nacional de la nostre terra, tal i com van fer tants Catalans a països d’Amèrica Llatina (des dels ”Minyons” que van lluitar per la independència de l’Argentina, fins al primer parlament Argentí on el 50% dels diputats eren d’origen Català).

I la reflexió per a ells és molt simple. Amb qui estaran? amb la corona que fa segles va oprimir als seus avantpassat? o amb una altre “colònia” de l’estat espanyol com som els Països Catalans? Estaran pels que realment defensem els seus drets o pels que volen explotar-los o directament expulsar-los?

Tots junts aconseguirem uns Països Catalans lliures i més justos.

“Parlem d’independentisme”Artícle publicat al Butlletí “SMS” (Sant Martí amb Sentit)

Hi ha moltes maneres d’assolir la Independència d’un país. Avui en dia encara hi ha gent que creu que la violència és el camí per assolir la tant anhelada independència. També hi ha gent (per sort la majoria) que creu que amb la paraula i amb el suport social i institucional es pot aconseguir sense vessar ni una gota de sang. Per sort, als Països Catalans estem tots (sinó tots, el 99%) amb la segona opció malgrat els intents de la premsa totalment manipulada de Madrid de criminalitzar l’independentisme.

Un altre tema important a tractar un cop està decidida la via d’emancipació nacional és el futur país que s’assolirà desprès d’aquest procés.

Hi ha opcions que lluiten per a un futur en el que tothom tingui garantides les mateixes oportunitats. Un país on paraules com ecologisme, feminisme, justícia social i tot allò que fa que la societat avanci cap a un model de país on la ciutadania sigui el centre de l’activitat política i economia. Un país sense desigualtats socials, un país on és garanteixin els drets de tots els seus ciutadans. Un país on les paraules homofòbia, xenofòbia, racisme, feixisme, nazisme i, totes les paraules que impliquin odi, siguin esborrades del nostre diccionari, només dites per a recordar temps passats. Un país solidari amb els pobles que realment ho necessiten. Un país que farà que hom se senti orgullós de poder dir d’on és.

Per altra banda, hi ha gent que creu en un model continuista, lligat al capitalisme extrem que vivim. Un model amb desigualtats, amb odi i recança, on les males praxis d’un sistema fosc, brut i reaccionari segueixin teixint el dia a dia de tots els seus habitants. Un país fet per a que els que tenen més segueixin tenint encara més, i els que tenen menys tinguin encara menys. Molt sovint, alguna d’aquesta gent no s’atreveix a dir-ho directament (tot i pensar-ho) i parla del “Independentisme transversal”, o bé que “quan es tracta de Catalunya, no hi ha esquerres ni dretes”, un model al qual hem de tenir un clar i contundent NO. Jo no vull que arribi el dia que hagi d’escollir entre la República Catalana o una escola pública laica i de qualitat, o entre el país i el capitalisme. Jo no estic per que a la futura República es torturi en Català. Aquest no és el país que vull, trenquem amb aquest model, apostem per un model que ens faci ser el millor país del món, socialment avançat, un país que sigui model per a tots els estats emergents i la resta d’estats.

El per què soc de Llançà

Llançà té quelcom especial. Hi ha una llei de la física que diu que els cossos s’atrauen entre ells amb un equilibri perfecte que fa el món tal i com és. Llançà trenca aquesta llei de la física. Llançà té un imant tant potent, que quan i passes t’atrapa i et deixa corprès i tòbliga a tornar. Però, què és el que fa que aixo sigui així? Hi han diferents motius.

El més important sou molts de vosaltres, els Llançanencs. Sou gent que feu d’aquest poble més que un lloc paradisíac per a passar els dies de vacances de tots aquest “aixafabolets”. Amb la vostra manera de ser, a vegades un xic eixalabrada, feu que els que només tindríem d’estar de pas, ens sentim part d’aquest poble. Aconseguiu canviar les persones a millor, molt sovint sense que ús adoneu de tot el que feu pels de “Can Fanga”.

Una altre factor que crea sentiments Llançanencs és la Serra de l’Albera, veure com “moren” els pirineus en el mar és quelcom fantàstic. Una serralada que potser no és caracteritza per tenir frondosa vegetació i grans reserves d’animals que tant agraden als “pixapins” però que queda compensada perfectament amb uns grans paisatges, unes valls espectaculars, unes vistes que et permeten està a la carena d’una serralada i donar-te la sensació de que si fas un bot una mica llarg, et capbussaràs al mar.

El mar. Que dir del mar? Jo no podria viure sense el mar. No podria viure sense poder ajeure’m sobre una roca o a la proa de la meva humil barca i mira al horitzó, i nomes veure blau. Sempre intentant trobar la línia que separa el mar del cel, aquella línia que et fa veure que les coses poden canviar en un moment, que a vegades estan lluny i a vegades només cal posar-s’hi per creuar-la. En moments que estem capbaixos i rés no ens aixeca l’ànima, el mar o aconsegueix.

La junció de tot això, i més coses que segur que em deixo, fan que a mi, quan em fan aquella pregunta “I tu? D’on ets?” jo sempre respongui orgullosament, “Jo sóc de Llançà! L’alba de la Costa Brava, el final dels Pirineus, l’inici del Cap de Creus, el més bonic de l’Empordà i dels Països Catalans, probablement l’indret més bonic de l’univers”.

Llançà per mi és el tot i és el res, per què sense res hi ha tot, i sense tot no hi ha res. Llançà fa que no hi hagi el res, Llança fa que em quedi amb tot, Llançà a aconseguit que sempre estigui aquí, i em sap greu, però sempre estaré aquí.

De les coses que em sento més orgullós és de ser Català i ser de l’Empordà!

Sant Jordi

Visca les Festes Populars!!

Crisis? Espereu-vos 20 anys…

En cap moment vull negar que actualment estem en un moment de crisis, ens el contrari, una crisis mundial que a l’estat espanyol i a Catalunya en particular es fa mes aguda degut al model d’estat i a la discriminació que rep Catalunya pel que hauria de ser el seu valedor i aliat per assolir una societat millor.

Ara fa uns anys, al país veí és va apostar en un model d’estat en tres direccions: Sector automobilístic, el Turisme i la Construcció. A passat molt temps i és segueix apostant pel mateix, un model caduc que ens portara ves a saber a on….

Si parlem del sector de l’automòbil, no cal ser massa hàbil per veure que això s’acaba. Europa de l’est està construint vehicles més barats que a casa nostre. Mà d’obra barata i l’entrada a Zona Euro d’aquest països són la clau per a l’exportació de fàbriques cap aquest països. Han passat molts anys de quan l’estat espanyol era líder en exportacions i en fabricació del parc automobilístic europeu, quantes fàbriques han tancat? quantes marques han plegat? i tot seguira així, que podem oferir als fabricants? fabriquem més car i no aportem rés de nou.

Tampoc cal ser molt hàbil per veure que la bombolla immobiliària a rebentat de mala manera a casa nostra, son milers els habitatges desocupades i els treballadors de la construcció acomiadats (per primer cop, els homes desocupats son més que les dones desocupades, que en part ja tocava…). La destrucció del litoral per edificis tot i existir una llei de costes que data del 88 i una llei de protecció del medi natural que data del 75, cada cop va a pitjor i se la passen per on volen. Cada dia tenim la nostra costa més plena de ciment, on els promotors els importa 4 bledes si aquell arbre és mil·lenari o és un simple arbre. Jo vinc d’un poble de costa que està quedant devastat per culpa d’interessos econòmics i que gràcies a la crisis (també te coses positives) s’esta frenant. Però no ens desviem, això o tractaré més endavant. La construcció, tot i el gran nombre de nouvinguts que tindrem a casa nostra tampoc serà la solució degut al cost ambiental que pot tenir i tampoc és quelcom en que es pot recolzar un estat amb visió d’esquerres, per què ja o va dir en Carod, “inclòs els que no tenim carnet, sabem que nomes es pot avançar per l’esquerra”.

Pel que fa al turisme, cada cop va a menys. Tot i tenir cada cop més facilitats pels estrangers per venir a Catalunya (vols barats, l’euro,…) aquest van amb retrocés, sembla ser per la crisis. De moment pot ser el pal de paller que sostengui l’economia Catalana si s’aconsegueix revertir la tendència. Però el turisme també te el seu cost. L’impacte ambiental a les zones turístiques, no nomes amb el ciment necessari per absorbir aquest augment d’habitants en època de vacances, sinó que també en la contaminació que és genera i la destrucció de paratges naturals que és fa al tenir més gent passejant pels nostres boscos. En la Catalunya que vull, no és el nostre camí.

De totes maneres, i d’aquí el títol de l’entrada, en 20 anys això no s’aguantara per cap banda. No vull ser catastrofista, i espero equivocar-me. Gràcies a l’especie humana, existeix una cosa que és diu canvi climàtic. A casa nostra, degut al nostre amic, el canvi climàtic, les temperatures pujaran força, i això provocara un descens molt elevat de turistes a casa nostre. Festivals de música (un punt molt fort del turisme i de la generació de feina a l’estiu) marxaran buscant millors temperatures. Un descens del turisme, l’únic eix que podria donar solvència econòmica a Catalunya a curt termini  pot ser la sentència econòmica pel nostre país a mitja termini.

Solucions? Jo proposo un canvi dràstic de model de país. Evidentment començant per la Independència que provocaria un augment ràpid de recursos i una gestió pròpia (evitant calamitats com el 13’08% del PIB dedicat a despesa militar que està passant a l’estat espanyol). Catalunya hauria de tenir com a puntal la Recerca, la Innovació i el Desenvolupament. Crear centres d’investigació amb fons suficients per a ser un referent mundial en aquest camp i així evitar la “fuga de cervells” tant habitual a casa nostra. Deixa endarrere un model de país caduc basat en 3 eixos que estan anant cap avall és la solució per a garantir un futur al nostre país i als nostres fills.

Per Catalunya, pels Catalans, JO VULL CANVI!

PuMo

L’amic Joan (el de Puigcerdà)

Que vagi per endavant que jo no tinc absolutament rés en contra de ninguna persona del meu propi partit, ens el contrari, estimo als meus companys de partit.  Jo tinc opinió i exerceixo el meu dret a vot com a militant d’Esquerra Republicana de Catalunya i militant de les Joventuts d’Esquerra Republicana de Catalunya.

Aquesta última setmana ha estat una setmana que podríem qualificar d’històrica. Primer en Carod i en Puigcercós consoliden un pacte per a fer més fort el partit. Un pacte que consolida al President del partit en el seu càrrec. Avui mateix, l’ex-conseller Carretero deixa la possibilitat de sortir del partit per a fer un partit de caire Independentista com a únic objectiu. Ni esquerres ni dretes.

Una cosa que sempre s’ha criticat i molt del moviment independentista del nostre país (de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó) és la divisió del moviment. És curiós que uns dels que sempre o deien, ara vulguin dividir-lo  més.

També comenten que no és pot estar en un govern que no aposti per la Independència. Posem pel cas (ja m’agradaria que fos així), que demà espanya ens diu “OK, endavant, sigueu lliures”, que fem? S’han de teixir estructures governamentals, socials, associatives,… i això és fa des de el govern. Això o està fent Esquerra Republicana de Catalunya i si cal fer-ho en un govern sucursalista de Madrid o amb la dreta Catalana és fa. Per què per avançar cal treballar, no deixa anar paraules, per què les paraules, el vent se les endú, Carretero nomes a servit a Catalunya quan feia de Conseller, en un govern amb el PSC recordeu!

En opinió personal (per això són els blocs) Carretero està dividint encara més l’independentisme, que ja està prou dividit, però això a les espanyes els interessa, “Divide y venceras”, o va fer Franco en la guerra civil i li va sortir de perles… i aquí passa de nou,…

Si estan descontents amb Esquerra,  s’arregla parlant, cosa que ha faltat a ambdues parts. No es poden fen partits polítics com el que fa xurros, això crea descontentament, però no contra Esquerra, sinó en contra la política en general.

Jo no sóc un lider d’opinió ni genero discurs ni marco tendències en l’independentisme. Jo nomes sóc un jove que lluita per la victòria col·lectiva dels PPCC i no per una victòria individual.

Salut i Unió!! (no la “democràtica de Catalunya”)

PuMo

El “Contrasilenci”

Avui ha arribat a les meves mans un exemplar del diari “El Mundo” (no ser quin món, potser és el seu, per què el meu no crec), i entre molts articles irritants e trobat la perleta del dia, una entrevista al senyor Mohamed Cherkaoui, és presenta com a socióleg marroquí i és director d’investigació en el Centre Nacional d’Investigacións Científiques de França. Aquest “bon home” donava una opinió “personal” sobre el conflicte, resulta que “personal” en marroquí deu voler dir “diferent”.

Per la gent que no conegui el conflicte, el Sàhara Occidental és un país ocupat per un règim totalitari com el marroquí, un conflicte que en aquest bloc serà sovint esmentat.

El bon amic Mohamed, aquesta tarda a l’hotel Majèstic de Barcelona, a presentat un llibre titulat “El Sàhara, vincles socials i reptes geoestratègics”, que traduït al Català seria “El Sàhara, mentides socials i reptes totalitaris”. Evidentment no he anat a la presentació, però segur que si o arribo a saber, faria quelcom més que escriure una entrada al bloc.

En l’entrevista de “El Mundo” (el seu món), Cherkaoui diu una sèrie de barbaritats, que nomes cal remetes a les probes que facilita Internet per tombar-li totes. S’atreveix a dir que “las minories a las que s’aplica polítiques de discriminació positiva” al refererir-se del Sàhara, també diu que “No hi ha igualtat. Els Sahrauís s’han beneficiat de la discriminació positiva“, “la política de discriminació positiva ha tingut èxit, no podem continuar indefinidament satisfafent totes les demandes de la població per què no tenim riqueses infinites”.

Per parts, discriminació positiva potser parla de la “Presó negre”, o del tracte que pateixen les dones en la zona ocupada, segur que en trobaria més en Moha… i quan parla de que no tenen riqueses infinites? Mines de Fas Bucraa, s’extreu a l’any 2 milions de tones de fosfats, que fa que el Marroc sigui el primer exportador mundial i dona el control de les 2/3 parts de la producció mundial. Tambè podem parlar del petroli, o dels bancs de pesca… però a qui l’interesa? l’ONU prohibeix explícitament l’explotació de recursos naturals dels territoris no auto governats, i qui fa cas a l’ONU? ……

Podria seguir destrosan els arguments del ninotet del Mohmed VI (del que Cherkaoui diu que creu en la democràcia i en la participació de totes les categories socials… més mentides). La causa Sahrauí és una causa olbidada a conciencia, oblidada per part dels governs per interesos econòmics i partidistes, com tot en aquest món, tot o mou el poder i el diner, però de mentres la gent es mort…

Hi ha quelcom pitjor que el silenci d’una causa oblidada, les mentides que és generen en contra d’ella, o va fer Franco en la seva dictadura, o està fent el Marroc en el genocidi als Sahrauís…. aquestes mentides, les anomenarem el “contrasilenci”, l’intent de talla la única esperança que tenen els Sahrauís, l’ajuda internacional.

Un món més just és el nostre món!

PuMo